Perquè és important defensar els drets dels animals

Avui un company de classe m’ha preguntat: "Com pots defensar els drets dels animals si ells no tenen cap deure ni obligació?" Reconec que no he pogut respondre com ell voldria. Però és que la gent que veu les persones com l’ésser més perfecte que ha habitat mai el planeta terra, estan molt lluny de comprendre a què em refereixo quan dic que els animals no racionals també tenen drets. I remarco això d’ “animals no racionals” perquè aquesta és una distinció essencial que, per a mi, ho canvia tot. Si es parteix del fet que tots som animals és més fàcil entendre perquè val la pena defensar els drets dels que ho són però que, a diferència de nosaltres, no tenen intel.lecte. De fet, si el meu company no s’hagués deixat enlluernar per aquesta cosa que anomenem raó i que ens fa tant exepcionals, s'hauria adonat de l’error que ha comès en plantejar la qüestió des d’un punt de vista tant antropocèntric. És a dir, com si aquests animals que no poden gaudir de cap mena de dret fossin d’un altre planeta. Mentre molts perden el temps admirant l’excelsitud de l’ésser humà, m’agradaria recordar-los que en realitat tampoc som tant diferents.

Però com era d’esperar d’una persona que es pregunta perquè defensar una causa com aquesta, el meu company ha rebutjat d'immediat la possibilitat d’equiparar-se als animals no racionals. I és que quan convé, almenys quan es tracta de decidir els drets que mereixen uns i altres, no dubtem en comparar-nos amb els “animals”. Però, en canvi, ens ocupem que quedi clar qui és l'animal quan es tracta de torturar-los o fer-los treballar. I és per això que hi ha gent que defensa que, en tant que els animals no racionals no poden complir amb unes obligacions, tampoc mereixen que se'ls reconegui cap dret. Però és que el fet que l’ésser humà hagi creat unes normes de convivència no vol dir que es puguin aplicar en la coexistència amb altres animals.

Sé que no he respòs la pregunta però aquí és on vull anar a parar. Una persona que utilitza la seva superioritat intel.lectual per mirar de conviure amb els animals i no per qüestionar els drets que mereixen, ni s’ho plantejaria. El que vull dir és que comencem per canviar la nostra mentalitat, deixem de pensar que “només és un animal”, i després, ja parlarem de l’ absurditat que pot semblar la defensa dels drets d’uns animals que no poden complir amb les seves obligacions.

Escàndols més que rentables

Joseph Pulitzer va ser un personatge clau pel naixement del periodisme sensacionalista tal i com es coneix avui. L’èxit del periodisme “de sensacions” que proposava aquest periodista nascut a Hongría amb el seu diari New York World s’explica sobretot perquè contrastava amb les publicacions majoritàriament polítiques que es feien a Europa. Tot i que els Estats Units van gaudir d’una situació privilegiada de llibertat de premsa molt abans que Anglaterra o França, la tradició periodística nord-americana ja diferia de l’europea des de mitjans del segle XIX. Després de viatjar per Amèrica, Alexis de Tocqueville definia els trets d’una manera de fer periodisme genuïnament americana que de seguida s’exportaria a Europa. Molt abans que aparegués el World Tocqueville va definir el que Pulitzer explotaria en el seu diari: els periòdics no s’adscrivien en cap tendència política, es basaven en informació local i optaven per les històries d’interès humà. I no tan sols va anticipar-se al periodisme sensacionalista que cultivaria Pulitzer sinó també a la manera d’actuar dels professionals que hi treballarien. A La democràcia a Amèrica l’autor destaca del periodista americà que es dedica a “atacar grollerament les passions d’aquells a qui es dirigeix... seguir-lo en la seva vida privada i posar en evidència les seves flaqueses i vicis”.

La preeminència dels diaris de partit es trobava per primer cop afeblida per un nou rival: el sensacionalisme, amb Pulitzer i el seu diari com a capdavanter d’aquest “nou periodisme”. El New York World oferia al públic un seguiment exhaustiu de les notícies, un preu assequible gràcies a la gran quantitat de publicitat contractada i tot mena d’escàndols, molts dels quals estaven basats en rumors. El seu afany per aconseguir lectors i augmentar així la tirada del seu diari va derivar en una publicació sensacionalista, d’un estil agressiu i que dedicava la major part de les seves pàgines a les cròniques de successos. Amb el World, Pulitzer donava continuïtat a una fórmula periodística que uns anys enrere li havia reportat generosos beneficis en el seu primer diari, el St. Louis Post- Dispatch, fruit de la fusió entre dos diaris que havien fet fallida: el Dispatch i el Post.

Conscient que el 80% de la població de Nova York era immigrant, Pulitzer va iniciar des del World una campanya en favor d’aquest sector i les classes obreres. Amb els grans titulars que caracteritzaven la premsa groga el rotatiu de Pulitzer va endegar una acció a favor de l’abolició d’una taxa – peatge que s’havia d’abonar per passar pel pont que unia Manhattan amb Brooklyn. Per primera vegada les classes socials menys afavorides podien accedir a la premsa diària i això, acompanyat d’una baixada de preus similar a la “penny press” (o premsa barata) britànica, van permetre a Pulitzer aconseguir un nombre de tirades mai vistes fins aleshores als Estats Units. El notable èxit del sensacionalisme va obligar als diaris de qualitat, americans i europeus, a adoptar algunes fórmules pròpies del sensacionalisme si volien competir amb la difusió i les vendes de la premsa popular.

Al otro lado (critica cine)

Sin llegar a conocerse, los personajes de Faith Akin quedan magistralmente entrelazados mediante la fatalidad que irrumpe en sus vidas. Sin artificios y con una gran intuición para los detalles, una fotografía o un libro olvidados, el director presenta seis historias que confluyen azarosamente en una misma encrucijada. La fragmentación de la narración fílmica recuerda a la propuesta de Stephen Daldry en “Las horas” pero sin flashbacks ni la señora Dalloway como hilo conductor.

Tejida en torno a la unión por conveniencia entre una prostituta turca, Yetar y un jubilado que vive con su hijo Nejat, en Alemania, ésta propuesta cinematográfica constituye una intensa reflexión metafísica acerca de la muerte. Sin recrearse en el dolor irracional, el director alemán no renuncia a la dureza de las escenas en las que los personajes se enfrentan a la muerte, a la que hasta entonces observaban de soslayo.

Para ello cuenta con la experiencia de Hanna Schygulla, la actriz fetiche del director más comparado con Akin, Werner Fassbinder. Su veterania aporta credibilidad al papel de madre conservadora cuya hija se enamora de una radical activista turca. La capacidad de Akin para desarrollar toda una liturgia dramática sin caer en los tópicos que existen alrededor de la muerte ya quedó patente en “Contra la pared” aunque entonces fuera el amor el epicentro de la trama.

Apocalípticos e integrados

En aquesta obra Umberto Eco elabora una sèrie d’assaigs sobre la cultura de masses, d’entre els quals analitza temes com l’estructura del mal gust (representat en el Kitsch), la cançó del consum o el paper dels mitjans audiovisuals com a instrument d’informació. En línies generals es planteja el problema central de la doble postura davant la cultura de masses: la dels apocalíptics, que veuen en la cultura de masses l’anomenada "anticultura" com el signe d’ una caiguda irrecuperable; i de l’altra els integrats, que creuen que la societat experimenta una magnífica generació dins el marc cultural contemporani. En aquest sentit podem afirmar que aquest llibre intenta unificar les seves investigacions semiòtiques desenvolupades fins avui per elaborar una teoria global de tots els sistemes de significació i de comunicació.


Apocalípticos e integrados s’insereix en el context en que els efectes de la indústria cultural i la concepció de l’home vist com una massa ja són evidents i es comenta entre els autors italians. Eco va començar amb aquesta obra a consolidar les bases per construir un llenguatge propi dels mitjans de comunicació i de la cultura de masses. En obres anteriors (Diario mínimo 1963) ja va establir els principis d’una tesi que mostrava la influència dels mitjans de comunicació en la societat, en canvi amb Apocalípticos e integrados enceta l’estudi en l’àmbit de la comunicació. També complementa un discurs que defensava els efectes dels mitjans de comunicació de masses en l’ "alta cultura" a principis de la dècada del 1960 als Estats Units.



Una de les raons que van poder motivar-lo a escriure aquesta obra és que en el seu temps ningú havia elaborat una teoria dels "mass media" ja que és un fenomen en constant canvi que va incorporant nous conceptes. Eco és potser el primer autor que ho aconsegueix i que elabora una teoria de la cultura de masses que encara actualment és vàlida. La seva tasca l’emprenia a través de diversos epígrafs dedicats, entre d’altres a «La lectura de Steve Canyon», «El mito de Superman», «El mundo de Charlie Brown», «La canción de consumo» o «Apuntes sobre la televisión» (en l’últim analitza la relació entre aquest mitjà de comunicació i la cultura).



Una necessitat que Eco compleix amb Apocalipticos e integrados és definir "cultura" i "massa". Segons l’autor la impremta i l’ús d’imatges religioses són un dels primers fenòmens de cultura de masses elaborada des de "dalt" (l’elit) per al poble (la massa). En aquest sentit veu que la televisió és un fenomen comunicatiu contemporani ja que converteix el món en un espectre. Com? doncs ensenyant el que vol i anul·lant una reacció crítica i una resposta. Eco sentencia que el crític no ajuda a treure l’individu de la fascinació que aquest mitjà provoca encara que aspira a una possible "desconnexió" de la televisió. Aquesta qüestió ja es trobava en els primers debats en els que es dubtava de si ens trobem, gràcies a la democratització, davant la degradació de la cultura o bé davant d’un nou Renaixement.



La tasca d’elaborar nous conceptes i teories sobre la qüestió de la cultura de masses, un concepte complex i que ha anat canviant de sentit amb el pas del temps, es pot dividir en dues parts. D’una banda la teoria dels codis, amb els quals prova d’explicar la organització cultural de qualsevol sistema significatiu i de l’altra una teoria de la producció de signes, amb la que reelabora els plantejament tradicionals en aquest camp, substituint una tipologia de signes per una tipologia dels mitjans de producció de signes. Aquest debat entre els apocalíptics i els integrats abraça tots els àmbits de la comunicació social i la cultura, en la que els dubtes sobre la capacitat de la massa per apreciar i rebre la informació sempre han estat presents (des de la invenció de la impremta).




Sens dubte manté una visió negativa dels apocalíptics, ja Heràclit pensava en una cultura que definia l’elit, per això la cultura de masses (per tots i compartida) és "l’anticultura". En canvi, té una visió positiva dels integrats i la teoria del sorgiment d’una cultura popular que permet que tothom rebi béns culturals gràcies a la televisió, ràdio etc. El problema pels integrats és que la cultura estigui confeccionada des de dalt per als consumidors ja que aquests són indefensos. L’origen dels integrats sorgeix de llegir textos DE la cultura de masses i l’origen dels apocalíptics sorgeix de llegir textos SOBRE la cultura de masses. Eco desemmascara aquells que estan a un grup o l’altre gràcies als productes que elaboren. Veiem així que si els apocalíptics són els que estan en desacord amb el sistema i ho deixen entreveure, els "integrats" hi participen i per tant hi estan d’acord.




Com ho mostra Eco "la imagen del apocalipsis surge de la lectura de textos sobre la cultura de masas; la imagen de la Integración emerge de la lectura de textos de la cultura de masas". Primer sorgeixen els apocalíptics, els primers que perceben un problema i que ho denuncien, amb una actitud molt pessimista, i que parlen de les conseqüències negatives d’aquest problema sense veure-hi cap solució. El terme que utilitza Eco pe anomenar-los sintetitza la seva idea dramàtica de que la societat pateix un canvi cap a pitjor. Després sorgeixen els integrats, que coneixen el problema (gràcies a les aportacions dels apocalíptics), i que s’encaren a la qüestió de manera menys pessimista. La seva teoria no es centra en les conseqüències catastròfiques del problema sinó en la recerca de solucions. Tampoc magnifiquen el problema com els apocalíptics i aprenen a adaptar-se a un canvi que no consideren ni dràstic ni negatiu. Segons Eco com que a la major part de la societat aquest problema no li importa, el nega o senzillament no el coneix, és necessària l’existència tant dels apocalíptics com dels integrats per complementar-se. Una dicotomia necessària perquè sense els apocalíptics no hi hauria consciència del problema i sense els integrats no es buscarien alternatives. L’autor resol part d’aquest problema amb aquesta obra en convertir-se en un text de referència per a aquells que vulguin comprendre què és la cultura de masses.

Sufridos lacayos

El hedor a sangre que desprenden las plazas de toros en ésta época es la pista que revela el comienzo de las ferias taurinas. Las abundantes noticias en la mayoría de los medios de comunicación es otro signo inequívoco. Saberme conocedor de las proezas de los bravos toreros (españoles de pura cepa, para equilibrar un poco con el toro) no es en absoluto tranquilizador. Y aún menos cuando mi obtusa mente inhabilita la entrada de todo aquello que me genera un problema ético. De todas las noticias, imágenes, o sonidos que muestran como el maltrato animal en público llena las plazas hasta arriba.

Ay! el dolor del que me aquejo se materializa cuando me doy cuenta de que nada puede neutralizar el efecto devastador de los media. Su destreza para hincar el diente en el subconsciente (como un mensaje subliminal pero legal y aceptado por todos) me causa estupor. Y la sutileza con la que te obligan a pensar en cosas de las que reniegas es inquietante. Pero hay que asumir los hechos: somos pasto de su omnipotencia. No intentes escapar. Por un nefasto efecto de ósmosis vas a enterarte de que empiezan las ferias taurinas en España. Por ello me sorprendo a mi mismo pensando en orejas cortadas y ceceando como “Jezulín”.

No importa que yo no quiera saber nada sobre algo que me revuelve. El ataque frontal de los medios de comunicación despierta mi espíritu combativo quinceañero. Siempre se tiene la opción de entrar en el trepidante juego del zapping. El reto: cambiar de canal antes de que el primer frame taurino aparezca en la pantalla. Por desgracia no gano nunca. Y la persistencia retiniana de mis ojos es infalible. E incapaces de filtrar un spam televisivo de tan alta efectividad. Puede que muchos piensen: bah! a mi eso no me pasa, pero… au contraire mon amie! eso a ti también te ocurre. Cuanto antes lo asumas antes podrás empezar a luchar contra ello.

Drets que es guanyen

La impossibilitat de protegir la seva vida privada ha forçat a Telma Ortiz a emprendre una acció legal sense precedents. Però l’intent d’allunyar la premsa de la seva intimitat ha fracassat. Tot i això, la germana de la princesa no es rendeix. La guerra contra els mitjans només ha fet que començar perquè ella i la seva parella han recorregut la sentència davant l’Audiència de Toledo.

El que suposa que la cunyada del príncep es querelli contra més de 50 mitjans per evitar que es reprodueixin imatges que pertanyen a la seva intimitat, és inèdit. El més important, però, és que això ha generat un intressant debat que semblava urgent. Amb els temps tant rosats que corren, calia abordar la qüestió de si el dret a la informació pot vulnerar el dret a la privacitat. La reflexió que s’han de fer els professionals de la comunicació i els que només ho fan veure, gira en torn als drets que té cadascú. El plantejament és fácil: els drets d’un s’acaben quan comencen els de l’altre.

La teoria la tenim, però a la pràctica els límits entre privacitat i informació queden diluïts. Els matisos formen part de la vida i el món del periodisme es mou en aquest terreny. No podem parlar de blanc o negre però tampoc s’hi val descontextualitzar els fets. Tothom coneix com funciona el món de les revistes de tafaneries. Un cop hi ets ja no et deixen marxar. Com si d’una secta es tractés, sembla que el mecanisme és aquest, i no oblidem que així s’ha acceptat. El millor que es pot fer? Doncs no entrar-hi. I encara menys de manera voluntària.

Que potser no ho sabia això Telma Ortiz quan va obrir les portes de casa seva a les revistes del cor? O és que el matrimoni amb la premsa rosa és només de conveniència? La qüestió és que hi ha una contradicció en tot el procés que la germana de Letizia Ortiz ha endegat. Moure cel i terra per canviar les regles d’un joc en el qual hi va entrar perquè li interessava, és incoherent. Les pàgines a l’Hola són la prova del delicte. I haver venut la seva intimitat a la Major de les revistes del cor se li ha girat en contra. El resultat: la opinió pública ja té un motiu per justificar la persecució dels mitjans.

Arriba una pastera amb 77 immigrants a Canàries

L’arribada d’immigrants a Espanya no s’atura ni amb la crisi econòmica que viu actualment el país. La pastera amb 77 immigrants localitzada al sud de Tenerife n’és la mostra. Els canaris, que ja estan acostumats a que entrin pasteres amb centenars d’immigrants, veuen com un nou cas d’immigració il·legal a Espanya omple les seves platges. L’entrada d’aquests immigrants només és una petita part de tots els que han anat arribant en els últims anys a les costes espanyoles.

3 dones a bord de la pastera
Al sud de l’illa El Hierro un vaixell de pesca ha trobat una pastera amb una vuitantena d’immigrants entre els quals hi havia 3 dones. Una de les persones ha estat evacuada amb urgència perquè patia una fractura però la resta esperen arribar a la costa demà a primera hora del matí. Els tripulants del pesquer han vist l’embarcació a 125 milles al sud de l’illa i han avisat a les autoritats. Un cop localitzada la pastera i amb l’ajut d’un avió i de l’equip de salvament marítim de Canàries, s’han disposat a portar-la fins a terra ferma. L’objectiu és remolcar la vuitantena d’immigrants fins arribar al port de l’illa La Estaca.

Immigrants que vénen i altres que marxen
Mentre les costes espanyoles s’omplen d’immigrants que arrisquen la seva vida en busca d’oportunitats laborals n’hi ha d’altres que volen marxar. La crisi econòmica ha estat la causa que molts dels immigrants provinents de llatinoamèrica o dels països de l’Est vulguin marxar d’Espanya. Els acomiadaments i el creiexement de l’atur en els sectors on hi ha més immigrants treballant-hi ha provocat que molts decideixin tornar al seu país d’origen.

Els sectors professionals més afectats
Un dels factors que expliquen perquè alguns dels emigrats a Espanya volen tornar a casa seva és que la crisi afecta especialment als sectors on és més habitual que hi contractin immigrants. Es tracta del sector de la construcció i el de serveis. La crisi econòmica ha comportat un daltabaix que es nota especialment al sector de la construcció. La frenada del boom immobiliari ha fet que moltes constructores tanquin i que moltes obres quedin aturades. I la majoria dels treballadors que es queden sense feina són immigrants, els quals no veuen cap altra opció que tornar al seu país d’origen.

Europa reacciona contra la immigració il·legal
Els països que formen la Unió Europea també lluiten contra el fenomen de la immigració il·legal. Per aquest motiu els 27 volen posar en marxa un acord que faciliti l’expulsió dels immigrants sense papers que hi ha a Europa. Segons l’ens europeu hi ha 8 milions d’immigrants en situació irregular que els estats podran expulsar amb més facilitat si l’acord es posa en marxa. Entre d’altres mesures amb aquest acord es pretén donar més poder als estats per repatriar els sense papers.